divendres, 4 d’abril del 2014

Victoria vs Alfie (Happy Birthday Thompson & Thompson)



"Danny Thompson's initial experience of bass playing was with a skiffle group, with whom he played a tea chest bass (a bass he built himself out of a tea chest, which folded up so he could carry it). 
In the early 1960s he bought a second-hand double bass from an old man in Battersea who let him have the instrument for £5 (despite the fact that it was worth much more than that), on the basis of his keenness to play it. He christened the instrument "Victoria" and it has remained his instrument of choice ever since. The bass was built by Gand, a French luthier, in 1865.


 El gran Danny Thompson amb 
la seva estimada Victoria

Victoria has been Thompson's sole instrument for the majority of his career, aside from three tours playing bass guitar for Roy Orbison in 1963.
In response to increasingly stringent airline luggage regulations, Danny acquired a Czech-Ease travel bass in early 2007. Victoria is now used for all his work in the UK, with the new bass, named "Alfie", used for all international engagements" (font: english wikipedia)


Quan al juliol de l´any 2010 anava a cercar Danny Thompson a l´aeroport de Son Sant Joan estava sumament nerviós, i això que venia sense na Victoria i sense n´Alfie (vam haver de llogar-li un contrabaix, per les restriccions d´equipatge)... 
Per qué nerviós?. Senyores i senyors parlam del llegendari The Real Danny Thompson:
contrabaixista de Nick Drake, John Martyn, Bert Jansch, etc, etc... i també baixiste de Roy Orbison durant 3 tours com ja heu llegit!. 


vídeo a continuació: Danny Thompson amb la pianista Zoe Rahman fent una versió instrumental del tema de Nick Drake "One Of These Things First":



Ja amb Danny Thompson dins el cotxe se´m va ocorrer trencar el gel parlant-li de fútbol.
Heu de saber que Danny va formar part de les categoríes inferiors del Chelsea als anys 50..."when everybody knew that if Chelsea was winning 3-0, the final score would be 3-5!" segons paraules seves durant aquell trajecte de l´aeroport a l´hotel (record com si fos ara les seves "British-rialles" sarcàstiques...).

El dia després que Danny actués al castell de Bellver com acompanyant (per petició explícita de Waiting For Waits) de Richard Thompson, Espanya i Holanda jugaven la final de la copa del món...

Idò avui és l´aniversari de Daniel Henry Edward 'Danny' Thompson (nascut a Devon, Anglaterra, el 4 d´abril de 1939). Sense cap dubte el personatge que més em va impactar conéixer de tots quan van passar per Mallorca de la mà de Waiting For Waits:


Happy Birthday 
Master and Commander Danny!

 


I ahir, dijous 3 d´abril, era l´aniversari de l´altre Thompson (Richard) que es va pujar a l´escenari del pati d´armes del castell de Bellver (el vespre anterior al dia del gol d´Andresín Iniesta) com a cap de cartell de la darrera edició del Waiting For Waits.

Per recordar aquell concert, que malhauradament no va comptar amb l´assistència de públic que es mereixíen aquestes dues llegendes del folk anglés, vos deix amb un article Eduardo Jordà i amb la conversa prèvia a que es publiqués al Diario de Mallorca.
Aprofitant també per recomenar-vos que compreu el seu darrer llibre Yo vi a Nick Drake.




- Eduardo Jordà (via email): 9 de juliol del 2010 a les 13:19
Tomeu: he escrit això al DM, sobre els Thompson No-Twins.
Aviam si t´agrada.
Gràcies,
edu. 

- resposta el mateix dia des de l´email de Waiting for Waits:
T´ho agraeixo moltíssim.Demà guardaré el DM amb molt de carinyo.
D´aquí una mitja hora recullo Danny Thompson a l´aeroport i ja me tremolen les cames.
I quina llàstima que aquell any a Reading no et donàs temps de veure´l amb John Martyn...
El segell Island ens ha donat tanta història: des de Five Leaves Left,  passant per Solid Air ó Unhalfbricking...i, és clar, arribant als Perros de Lluvia y Trombones-pez-espada

Crec que demà hi haurà molta màgia a Bellver.


Una abraçada i fins aviat,
Tomeu
 
- E. J.:
Tomeu: vaig trobar a internet un programa del festival, i vaig veure que havíen posat el concert de John Martyn/Danny Thompson (figuraven tots dos) a les 12 del migdia, els primers de tots. Era la pitjor hora, un desastre. Record que vaig veure després grups horribles com Stackridge i Mahatma i no sé què més. Però m´els vaig perdre per una hora de retard. I sobretot el que m´emprenya era que al 73 en Martyn encara estava en plena forma i a tope. Després, és clar que no.
 
I què extraordinaris són Rain Dogs i Swordfishtrombones. Ara crec que són els dos més grans discos den Waits. Sens dubte.
 
Que tot vagi bé. Vaig sentir dir que na Linda Thompson havia estat una de les no-nòvies den Nick Drake. Pero crec que se va separar fe segles den Richard, ¿no?
 
Salut, i sort amb el concert,
Edu.
 
- W.F.W. (12 de juliol de 2010):
Danny Thompson: quina gran persona.

Vam xerrar molt de John Martyn (fins i tot li vaig comentar que m´agradaria molt qualque dia celebrar un homenatge a Palma i que Danny fes de "curator").
I també vam xerrar de com ha canviat el Chelsea (Danny va jugar als juvenils els anys 50..."when everybody knew that if Chelsea was winning 3-0, the final score would be 3-5!")

El concert va estar bé, però varen tardar mitja dotzena de cançons per arribar al punt de compenetració desitjat.
La putada fou la fredor d´un públic escàs (me varen faltar més de 70 tickets per empatar) i fred (molt de guiri que venia a passar la fresca i només una grapadeta de fans)
El que queda per l´història: hem pogut tenir Thompson & Thompson a Mallorca!.

Salut i fins aviat,
Tomeu

THOMPSON Y THOMPSON 
(font: Diario de Mallorca; dissabte 10 de juliol del 2010)

EDUARDO JORDÀ Hay nombres que rondan en la vida de uno, aunque casi siempre estén escondidos y uno no sepa muy bien que están ahí. El guitarrista Richard Thompson es uno. El contrabajista Danny Thompson es otro. Hace poco me encontré una libreta con un diario que escribí hace siglos, en Londres, durante un verano lejano que ya había olvidado casi por completo. En el borde inferior de una página, entre borradores de poemas, dibujos y tonterías anotadas para pasar el tiempo, escribí esto: "Domingo en Reading. Llego tarde a la parada de autobús. El autobús ya se ha ido. Hoy no llegaré a tiempo al festival". El festival era el Festival de Reading. Y la fecha, finales de agosto de 1973. Lo malo de aquel autobús que perdí es que también me perdí la primera actuación de aquel domingo, que era la de John Martyn acompañado por el contrabajista Danny Thompson. Si yo había ido al festival, era sobre todo para ver a John Martyn, uno de los músicos que más me gustaban entonces y que más me siguen gustando. Ahora recuerdo que llegué al festival cuando el dúo Martyn-Thompson ya había tocado. Me tuve que tragar a cinco o seis grupos horrorosos que tocaron después, pero me quedé sin ver lo que yo quería. No fue una mala enseñanza para alguien que era muy joven entonces. La vida no regala nada. Y además, el hecho de poder estar en aquel festival, o incluso poder estar en Inglaterra en aquel momento, ya era un regalo suficiente. Había que conformarse. Y dar gracias.
A Danny Thompson lo había descubierto en los discos de Nick Drake (es él quien toca el contrabajo en la grandiosa Cello Song, una de las mejores canciones que se han escrito nunca, comparable a un lied de Schumann o Mahler), y en seguida descubrí que también tocaba con otros músicos que me interesaban mucho: de hecho, Danny Thompson aparece en casi todo el catálogo de Island Records de finales de los 60 y primeros 70 (uno de los mejores catálogos de la historia del rock, dicho sea sin ánimo de exagerar). Y allí, en aquel catálogo, estaba también el otro Thompson, el guitarrista Richard Thompson, al que siempre consideré hermano de Danny, aunque en realidad no tuvieran nada que ver. Richard Thompson también tocaba en algunas de las mejores canciones de Nick Drake (su guitarra, tan especial, tan cristalina, es la que suena en Time Has Told Me), pero también se le podía oír en docenas de canciones de otros músicos, porque Richard Thompson, igual que su falso hermano Danny Thompson, trabajó a destajo como músico de sesión. Fue un trabajo oscuro, sí, pero su guitarra nunca pasaba desapercibida. Si otros guitarristas tocaban con una o varias notas de más, Richard Thompson siempre parecía tocar con una nota menos, igual que hacía Glenn Gould con el piano. Esa sobriedad ha hecho que Richard Thompson no sea un guitarrista demasiado conocido, pero los que de verdad saben de música lo tienen por uno de los más grandes. "Richard Thopmson es el mejor", me dijo una vez Juanma Riera, en el parque de Sa Feixina, cuando hablábamos de los guitarristas que más nos gustaban. Y aunque sé muy bien que el arte no se puede medir con una cinta métrica que nos diga quién es mejor o peor, comprendí muy bien por qué me lo decía.
Esta noche los dos Thompson tocan en el castillo de Bellver, en un concierto organizado por el gran Tomeu Gomila en el ciclo Waiting for Waits. A pesar de que han tocado a menudo con los mismos músicos, los dos Thompson sólo han llegado a grabar un disco a dúo. Pero cada vez que recuerdo el contrabajo de Danny Thompson acompañando a John Martyn, o a Nick Drake, o a Tim Buckley (tocó con él en un concierto en Londres, en 1968, que está recogido en Dream Letter), siento una especie de gratitud hacia alguien que me ha acompañado en lo bueno y en lo malo que he vivido en estos años. Y lo mismo me pasa con Richard Thompson, cuyos discos con su ex mujer Linda guardo desde hace siglos. Me hace gracia que Hernández y Fernández, los policías gemelos de Tintín, se llamen en inglés Thomson y Thompson, con una "p" de diferencia en el apellido, porque estos otros Thompson y Thompson, Danny y Richard, también son dos presencias familiares que llevo conmigo desde hace mucho tiempo. Incluso me da igual haber perdido aquel autobús en Reading, porque uno nunca sabe qué camino se abre cuando se cierra otro, y quizá ahora, gracias a aquel autobús perdido, pueda volver a encontrarme con los dos Thompson. Que los disfruten.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada